Las fuentes antiguas sobre el urbanismo de Hipódamo de Mileto

Un dels problemes més greus relatius a la figura d'Hipodam, que encara no ha rebut una resposta unanim i concloent de la literatura especialitzada, és el de la determinació de les planificacions urbanístiques que li són atribuibles. Fent un recull de la totalitat de les hipdtesis, el seu nom es vincula a les ciutats de Milet, El Pireu, Túrios i Rodes. Pero, I'únic en que es posen d'acord els investigadors 6s que, si són certes totes aquestes atribucions,I'ordre cronoldgic seria I'esmentat; i en aquest punt s'acaben totes les coincidencies. El nostre objectiu, en aquest treball, 6s revisar totes les hipdtesis defensades al respecte, per tal d'avaluar críticament les seves argumentacions.One of the most serious problems relating to Hippodamus's figure, that still has not received an unanimous and conclusive reply by a part of the specialized literature, is the determination of those urban plannings which can be attributable to him. Collecting the totality of hypothesis, his name remains bound with cities of Miletus, The Piraeus, Thurii and Rhodes. But, in the only thing that bookishes could come to an agreement is that, considering as true al1 these attibutions, the chronological order should be the mentioned one; and al1 of coincidences finish in this assurnption. What we aim at carry out, in thepresent work, is to bring up al1 of hypothesis that have been formulated on that score, in order to valorize critically the arguments which uphold them

Epílogo: la ficción del arte

Under the hypothesis of its non-historicity, this study aims to reconsider art in a world, the west, which began -as we know- in classical Greece. In the first place we see the importante of art at the heart of metaphysics, on the basis of its relation with language conceived of as the structure of the metaphysical edifice, and with Being, the Cupula of this edifice. Later we approch the situation of art in the contemporary world: to what extentthe openly nihilistic attitude is a response to the disappearance of Being and to the reign of language, to which art has become subjected. works

Editorial

Aquest número comença amb l´article de Mireia Alcón i José Luis Menéndez sobre el paradigma de l´avaluació autèntica i la contribució específica de les rúbriques al disseny i implantació de sistemes d´avaluació coherents amb el paradigma esmentat. La literatura especialitzada ha insistit en la vinculació de l´avaluació autèntica amb la idea d´una avaluació posada al servei de l´aprenentatge. Així ho demostra l´èmfasi en que l´avaluació se centri en l´acompliment dels estudiants respecte de problemes rellevants en entorns socials i professionals. També, l´èmfasi en que l´avaluació estigui alineat amb els altres components del context educatiu donat que, sense aquesta coherència, és impossible aconseguir els aprenentatges que suposa una educació basada en competències. Tanmateix, hom ha insistit menys en el potencial que té l´avaluació autèntica per reorganitzar l´activitat docent del professorat i per a la millora dels currículums. Aquest model requereix una reflexió compartida del professorat sobre l´àmbit professional i la pròpia cultura acadèmica de la disciplina, sobre el perfil del titulat, sobre els objectius d´aprenentatge i llur integració coherent en el pla d´estudis, i sobre els entorns didàctics més adequats per tal que l´estudiant assoleixi els resultats previstos. Perquè només des d´aquesta perspectiva pot implantar-se una avaluació autèntica. En l´article, els autors insisteixen en una idea similar en relació amb les rúbriques. A banda d´ésser instruments d´avaluació, aquestes han d´ésser considerades també recursos educatius que permetin a l´estudiant enjudiciar i resoldre problemes importants del seu àmbit disciplinari en diàleg constant amb els seus companys i professors. Pel professorat, el disseny i la utilització de rúbriques són un motiu d´anàlisi i discussió concret, però activen simultàniament una consciència més profunda i una major responsabilitat sobre la seva pràctica professional. L´autenticitat segueix present en l´article d´Eva Gregori sobre la validesa d´un model de carpeta d´aprenentatge utilitzat en el grau de Belles Arts. La validesa no és una condició suficient per afirmar l´autenticitat d´un sistema d´avaluació, però sí que en constitueix una de les seves condicions necessàries. Un sistema d´avaluació pot ésser perfectament vàlid perquè les inferències que genera respecte els aprenentatges dels estudiants són adequades i útils per aconseguir aquests aprenentatges. No obstant, aquest sistema d´avaluació pot valorar resultats d´aprenentatge que no són rellevats en contextos socioprofessionals reals. De fet, la transferència i generalització dels judicis vàlids sobre l´aprenentatge dels estudiants depèn de la pertinença, importància, amplitud i profunditat dels citats aprenentatges, cosa que confereix interès a aquells judicis vàlids en contextos educatius més amplis. L´autora aborda l´assumpte des de la perspectiva contrària: d´acord amb la literatura especialitzada, reconeix l´autenticitat de la carpeta per ser un recurs en el que l´estudiant justifica i exemplifica el seu procés i resultats d´aprenentatge per, acte seguit, demostrar la validesa del model de carpeta emprat. L`anàlisi inclou un examen dels constructes en els quals es va organitzar la carpeta i de la seva consistència interna, per demostrar la coherència amb els objectius d´aprenentatge i la seva adequació al context educatiu. Un examen de la càrrega de treball dels estudiants en llur elaboració i de les qualificacions obtingudes li serveixen per justificar la seva adequació al perfil de l´estudiant de nou ingrés en la titulació analitzada. L´assumpte de l´avaluació autèntica està també implícit en l´article de María Isabel Arbesú i Leticia Reyes sobre l´eficàcia docent. Per bé que l´article se circumscriu a un estudi de la percepció que tenen estudiants de grau i postgrau de ciències i arts per al disseny, aquest estudi forma part d´una investigació més àmplia que involucra altres actors del sistema educatiu. Investigacions d´aquesta mena són encara més importants en l´actualitat, quan la literatura especialitzada ha plantejat seriosos dubtes sobre la validesa i fiabilitat de les enquestes habituals sobre la qualitat docent, i quan hom reafirma la tendència a descarregar exclusivament en les espatlles del professorat la responsabilitat d´uns resultats educatius insuficients. És significatiu que l´anàlisi no versi sobre l´eficiència del professor sinó sobre l´eficàcia; és a dir, l´adequació dels resultats de l´activitat del professorat al paper que han de jugar en la institució educativa, i que no és altre que el de generar oportunitats d´aprenentatge pels seus estudiants. En aquest sentit, és de particular interès que els propis estudiants identifiquin dimensions d´avaluació que no acostumen a recollir-se en els qüestionaris. De confirmar-se això, aquests resultats subratllarien un cop més el risc cert d´incórrer en insuficiències que posarien en entredit la validesa d´aquests instruments. D´aquesta manera, hom posa de manifest com els problemes de validesa menyscaben l´autenticitat del sistema avaluador. Els dos darrers articles provenen de l´àmbit de la Teoria de l´Art. El signat per Bibiana Crespo realitza un decurs històric del concepte de dibuix des de l´antiguitat greco-romana fins a les avantguardes històriques. No s´ha de cercar una anàlisi exhaustiva de les reflexions d´artistes i teòrics sobre el tema, cosa impossible en un article; l´autora es basa en una selecció de textos de diferents èpoques per a demostrar la presència d´un fil condcutor en la idea de dibuix com activitat intel•lectual i com aquesta idea va evolucionant en els diferents períodes de la història de l´art. Sobre aquesta base, s´afirma el valor específic del dibuix com a art, però també el seu paper rellevant com activitat artística i, en aquest sentit, la seva contribució a la resta de les arts plàstiques. En l´article s´observen les relacions canviants entre els diferents aspectes del dibuix segons hom consideri la seva relació amb la naturalesa; la seva relació amb les altres arts plàstiques; amb la pròpia activitat mental de l´artista i el seu correlat amb el procés d´ideació, d´una banda, i amb el d´execució de l´altra; amb el seu vincle amb diferents facultats mentals –sigui l´intel•lecte, la intuïció, la imaginació, l´enginy o el sentiment–; o amb la seva pròpia naturalesa lingüística que esdevé motiu central de reflexió en el tram final de la modernitat. L´article de Ricard Ramon adopta l´enfocament més sociològic dels estudis de cultura visual per examinar el paper desenvolupat per l´art i el discurs artístic en les estratègies de legitimació i en les campanyes publicitàries de les principals empreses i corporacions. L´autor presenta el cas de l´empresa de ceràmica Lladró per a plantejar l´existència de relacions entre la seva activitat industrial i comercial, el seu interès en el col•leccionisme d´obres d´art, la col•laboració amb reconeguts especialistes del camp de la història de l´art i la creació del propi museu Lladró. L´interès de l´article rau en que el seu objecte d´estudi està molt poc tractat en el camp de la Història de l´Art perquè, des d´una concepció tradicional de la disciplina, aquest objecte queda fora del seu àmbit. És innegable que una de les funcions que l´art ha exercit històricament és ser mitjà de representació i legitimació pública dels valors i grups de poder dominants. Tanmateix, en les societats democràtiques avançades, concorren aspectes nous que suposen un salt qualitatiu. La qüestió rau en el procés d´acceleració històrica, les conseqüències de la naturalesa tecnològica de la societat de la informació i comunicació, i la crisi d´altres metarelats que fan de contrapès als arguments exclusivament econòmics. Tot plegat explica la proliferació de les interferències entre els discursos i fenòmens artístics, aquells altres que es desenvolupen en el disseny i la publicitat, i els interessos comercials i financers del món dels negocis. Aquest fet dóna especial rellevància al debat sobre els límits i les juxtaposicions entre aquests discursos i interessos, sobre llurs diferències i finalitats respectives, i sobre les repercussions recíproques que tindran en cadascun d´aquests àmbits.This issue begins with an article by Mireia Alcón and Jose Luis Menendez on the paradigm of authentic assessment and the specific contribution of rubrics to the design and implementation of assessment systems within this paradigm. The specialist literature strongly advocates the linking of authentic assessment with the idea of assessment at the service of learning. For example, it emphasizes the fact that assessment should focus on students’ performance with respect to relevant problems in social and professional settings, and also that assessment should be closely aligned with the other components of the educational context because otherwise it is impossible to achieve the learning that a competency-based education requires. However, less attention has been paid to the potential of authentic assessment to reorganize teaching activities and improve curricula. A model of this requires a shared reflection of teachers on their professional environment and the academic culture of the discipline, on the graduate profile, on learning objectives and their integration into the curriculum, and on the learning environments that can help students to obtain the desired results. Only from this perspective can an authentic assessment be put in place. In the article, the authors put forward a similar idea in relation to rubrics. Besides being assessment tools, rubrics should be considered as educational resources that allow students to tackle important problems in their discipline, in constant dialogue with peers and teachers. For teachers, the design and use of rubrics is a source of analysis and discussion, but simultaneously activates a deeper awareness and a greater collective responsibility for their professional practice. The question of authenticity is also present in the article by Eva Gregori on the validity of a learning portfolio model used in the degree of Fine Arts. Validity is not a sufficient condition to affirm the authenticity of an assessment system, but it is a necessary component. An assessment system can be perfectly valid because the inferences it generates regarding students’ learning are appropriate and useful for this learning; however, it may evaluate learning outcomes that are not relevant to real socioprofessional contexts. The transfer and generalization of valid judgments on students’ learning depends on the relevance, breadth and depth of this learning. The author addresses the issue from the opposite perspective: in accordance with the specialist literature, she recognizes the authenticity of the portfolio as a resource in which students justify and exemplify the learning process and results, and then demonstrates the validity of the portfolio model used. The analysis includes an examination of the constructs in which the portfolio was organized and its internal consistency in order to demonstrate its suitability with regard to the learning objectives and its relevance in the educational context. On the basis of a review of students’ workload in the preparation of the portfolio and of the test scores obtained, the author concludes that the portfolio is a highly useful instrument for students in the first years of the Fine Arts degree. The issue of authentic assessment is also implicit in the article by Maria Isabel Arbesú and Leticia Reyes on teacher effectiveness. Although the article is limited to a study of the perceptions of science and fine arts undergraduates and graduates, the study is part of a wider investigation involving other actors in the education system. Investigations of this type are particularly important today, at a time when the specialist literature has raised serious questions about the validity and reliability of the surveys currently used to assess teaching quality, and when there is a tendency to lay all the responsibility for poor educational outcomes at the door of the teachers. Significantly, the analysis does not focus on teachers’ efficiency but on their effectiveness; that is, the relevance of the results of their activity to the role they should play in the school, that is, to generate learning opportunities for their students. In this context, it is particularly important that the students themselves identify dimensions of assessment which are not usually included in questionnaires. If confirmed, these results underline once again the risk of certain deficiencies that call into question the validity of these instruments. Thus, it becomes clear how problems of validity undermine the authenticity of the assessment system. The last two articles are from the field of art theory. The piece by Bibiana Crespo takes a historical view of the concept of drawing, from the Graeco-Roman world until the early-20th-century avant-garde movement. An exhaustive analysis of the reflections of artists and theorists on the subject would be beyond the scope of the article; the author bases her contribution on a selection of texts from different periods to demonstrate the presence of an underlying thread in the idea of drawing as an intellectual activity and to trace the evolution of this in different periods of art history. On this basis, she affirms the specific value of drawing as art, but also stresses its important role as an artistic activity and, in this respect, its contribution to the rest of the Fine Arts. The article reflects the changing relationships between different aspects of drawing according to a consideration of their relationship with nature; its relationship with the other arts; its relationship with the artist’s mental activity and its correlation with the process of ideation on the one hand and with the process of execution on the other; its link with various mental faculties such as the intellect, intuition, imagination, ingenuity or feeling; and with its own linguistic nature which becomes the central cause for reflection in the final stage of modernity. Ricard Ramon article adopts a more sociological approach to the studies of visual culture to examine the role of art and artistic discourse in the strategies of legitimation and advertising campaigns of major companies and corporations. The author presents the case of Lladró, the ceramics company, to exemplify the existence of relations between its industrial and commercial activities, its interest in collecting works of art and in collaborating with renowned experts in the field of art history, and the creation of the Lladró museum. The article is important because its subject lies outside the scope of the traditional conception of art history and has been largely neglected inside the discipline. It is undeniable that one of art’s historical functions has been as a means of representation and public legitimation of the dominant values and power groups inside a community. However, in advanced democratic societies, new aspects come together that represent a qualitative leap forward. The key lies in the process of historical acceleration, the consequences of the technological nature of the information and communication society, and the crisis of other metanarratives that act as a counterweight to the purely economic arguments. All this explains the proliferation of interferences between artistic discourses and phenomena, other discourses that are at work in design and advertising, and the commercial and financial interests of the business world. This confers special relevance on the debate about the limits and juxtapositions between these discourses and interests, their differences and their respective aims, and on the reciprocal repercussions that they have in each of these areas.Este número comienza con el artículo de Mireia Alcón y José Luis Menéndez sobre el paradigma de la evaluación auténtica y la contribución específica de las rúbricas al diseño e implantación de sistemas de evaluación coherentes con dicho paradigma. La literatura especializada ha insistido en la vinculación de la evaluación auténtica con la idea de una evaluación puesta al servicio del aprendizaje. Así lo demuestra el énfasis en que la evaluación se centre en el desempeño de los estudiantes respecto de problemas relevantes en entornos sociales y profesionales. También, el énfasis en que la evaluación esté alineada con los otros componentes del contexto educativo puesto que, sin esta coherencia, es imposible alcanzar los aprendizajes que supone una educación basada en competencias. Sin embargo, se ha insistido menos en el potencial que tiene la evaluación auténtica para reorganizar la actividad docente del profesorado y para la mejora de los currículos. Dicho modelo requiere una reflexión compartida del profesorado sobre el ámbito profesional y la propia cultura académica de la disciplina, sobre el perfil del egresado, sobre los objetivos de aprendizaje y su integración coherente en el plan de estudios, y sobre los entornos didácticos más adecuados para que el estudiante alcance los resultados previstos. Porque solo desde esta perspectiva puede implantarse una evaluación auténtica. En el artículo, los autores insisten en una idea similar en relación con las rúbricas. Además de ser instrumentos de evaluación, estas deben ser consideradas también recursos educativos que permitan al estudiante enjuiciar y resolver problemas importantes de su ámbito disciplinario en diálogo constante con sus compañeros y profesores. Para el profesorado, el diseño y la utilización de rúbricas son un motivo de análisis y discusión concreto, pero activan simultáneamente una conciencia más profunda y una mayor responsabilidad colectiva sobre su práctica profesional. La autenticidad sigue presente en el artículo de Eva Gregori sobre la validez de un modelo de carpeta de aprendizaje utilizado en el grado de Bellas Artes. La validez no es una condición suficiente para afirmar la autenticidad de un sistema de evaluación, pero sí que constituye una de sus condiciones necesarias. Un sistema de evaluación puede ser perfectamente válido porque las inferencias que genera respecto de los aprendizajes de los estudiantes son adecuadas y útiles para conseguir tales aprendizajes. Sin embargo, ese sistema de evaluación puede valorar resultados de aprendizaje que no son relevantes en contextos socioprofesionales reales. De hecho, la transferencia y generalización de los juicios válidos sobre el aprendizaje de los estudiantes depende de la pertinencia, importancia, amplitud y profundidad de tales aprendizajes, lo que confiere interés a aquellos juicios válidos en contextos educativos más amplios. La autora aborda el asunto desde la perspectiva contraria: de acuerdo con la literatura especializada, reconoce la autenticidad de la carpeta por ser un recurso en el que estudiante justifica y ejemplifica su proceso y resultados de aprendizaje para, a continuación, demostrar la validez del modelo de carpeta empleado. El análisis incluye un examen de los constructos en que se organizó la carpeta y de su consistencia interna, para demostrar su coherencia con los objetivos de aprendizaje y su adecuación al contexto educativo. Un examen de la carga de trabajo de los estudiantes en su elaboración y de las calificaciones obtenidas le sirven para justificar su adecuación al perfil del estudiante de reciente ingreso en la titulación analizada. El asunto de la evaluación auténtica está también implícito en el artículo de María Isabel Arbesú y Leticia Reyes sobre la eficacia docente. Aunque el artículo se circunscribe a un estudio de la percepción que tienen estudiantes de grado y posgrado de ciencias y artes para el diseño, dicho estudio forma parte de una investigación más amplia que involucra otros actores del sistema educativo. Investigaciones de este tipo son aun más importantes en la actualidad, cuando la literatura especializada ha planteado serias dudas sobre la validez y fiabilidad de las encuestas al uso sobre la calidad docente, y cuando se reafirma la tendencia de descargar exclusivamente en los hombros del profesorado la responsabilidad de unos resultados educativos insuficientes. Es significativo que el análisis no verse sobre la eficiencia del profesor sino sobre la eficacia; esto es, la adecuación de los resultados de la actividad del profesorado al papel que deben desempeñar en la institución educativa, y que no es otro que generar oportunidades de aprendizaje para sus estudiantes. En este sentido, es de particular interés que los propios estudiantes identifiquen dimensiones de evaluación que no acostumbran a estar recogidas en los cuestionarios. De confirmarse, estos resultados subrayarían una vez más el riesgo cierto de incurrir en insuficiencias que pondrían en entredicho la validez de estos instrumentos. De este modo, se pone de manifiesto cómo los problemas de validez menoscaban la autenticidad del sistema evaluador. Los dos últimos artículos provienen del ámbito de la Teoría del Arte. El firmado por Bibiana Crespo realiza un decurso histórico del concepto del dibujo desde la antigüedad greco-romana hasta las vanguardias históricas. No hay que buscar un análisis exhaustivo de las reflexiones de artistas y teóricos sobre el tema, cosa imposible en un artículo; la autora se basa en una selección de textos de diferentes épocas para demostrar la presencia de un hilo conductor en la idea de

Marcel Duchamp: crítica de la significación. Lo posible y el estilo

El propòsit d'aquest article és el de realitzar una lectura de l'obra de Marcel Duchamp posant-la en relació amb aquell pensament estètic que té com a principals exponents a F. Nietzsche i M. Heidegger i que s'integra en una reflexió més general al voltant dels fonaments de la cultura des d'un punt de vista eminentment lingüístic. Marcel Duchamp convertirà l'art en el mitjà idoni per a elaborar una crítica general de la significació centrant tots els seus esforços en aquell llindar on s'esdevé l'emergència de sentit. És aquí, en aquest lloc privilegiat que hi ha entre la pura possibilitat i la representació on s'ha de resoldre la paradoxa entre creativitat i estil; i és aquí on Marcel Duchamp situa el punt de partida de la consciència contemporània

The persistence(s) of the Old Regime

Reseña de: Rújula, Pedro y Francisco Javier Ramón Solans (eds.), El desafío de la revolución. Reaccionarios, antiliberales y contrarrevolucionarios (siglos xviii y xix), Granada, Comares, 2017, 368 pp

La aplicación del Sistema Europeo de Transferencia y Acumulación de Créditos. Consideraciones sobre la noción de carga de trabajo y los procedimientos de cálculo

El Sistema Europeo de Transferencia y Acumulación de Créditos (ECTS) ya está recogido actualmente en las legislaciones nacionales de todos los países participantes en la constitución del Espacio Europeo de Educación Superior. Sin embargo, el consenso sobre el sistema y lo avanzado del proceso no excluyen la existencia de dificultades, incertidumbres e incluso riesgos que atañen principalmente a su aplicación práctica. En este trabajo se prestará especial atención a la dimensión educativa de tal sistema para presentar a continuación algunas consideraciones de tipo teórico sobre el cálculo de la carga de trabajo del estudiante.The European Credit Transfer System (ECTS) is recognized today in the national legislation of all the countries that participate in the construction of the European Higher Education Area. In spite of this recognition, however, and although the process is already firmly underway, its practical application presents difficulties, uncertainties, and even risks. This study places special emphasis on the educational dimension of the system and then goes on to outline certain theoretical considerations on the ways in which student workload should be estimated

Characterization of doped amorphous silicon thin films through the investigation of dopant elements by glow discharge spectrometry: A correlation of conductivity and bandgap energy measurements

16 páginas, 4 figuras, 4 tablas.-- et al.The determination of optical parameters, such as absorption and extinction coefficients, refractive index and the bandgap energy, is crucial to understand the behavior and final efficiency of thin film solar cells based on hydrogenated amorphous silicon (a-Si:H). The influence of small variations of the gas flow rates used for the preparation of the p-a-SiC:H layer on the bandgap energy, as well as on the dopant elements concentration, thickness and conductivity of the p-layer, is investigated in this work using several complementary techniques. UV-NIR spectrophotometry and ellipsometry were used for the determination of bandgap energies of four p-a-SiC:H thin films, prepared by using different B2H6 and SiH4 fluxes (B2H6 from 12 sccm to 20 sccm and SiH4 from 6 sccm to 10 sccm). Moreover, radiofrequency glow discharge optical emission spectrometry technique was used for depth profiling characterization of p-a-SiC:H thin films and valuable information about dopant elements concentration and distribution throughout the coating was found. Finally, a direct relationship between the conductivity of p-a-SiC:H thin films and the dopant elements concentration, particularly boron and carbon, was observed for the four selected samples.Financial support from “Plan Nacional de I+D+I” (Spanish Ministry of Science and Innovation, and FEDER Program) through the project MAT2010-20921-02-01 is gratefully acknowledged. Also, B. Fernández and A. Menéndez acknowledge financial support from “Juan de la Cierva” and “Torres Quevedo” Research Programs of the Ministry of Science and Innovation of Spain, respectively (both co-financed by the European Social Fund).Peer reviewe

Biography of César Rubio y Muñoz (Cáceres, 1858-Madrid, 1931), President of the 14th International Geological Congress (Madrid, Spain, 1926)

The mining engineer César Rubio, before joining the Geological Survey of Spain, worked in numerous Spanish mining districts, in which he introduced important innovations. His main contributions being the director of the Geological Survey of Spain was the research of the Catalonian potassium salts deposits and the organization of the XIV International Geological Congress, which took place in Madrid in 1926